El mestre tibetà Nyoshul Khen Rinpoche va dir una vegada en quant a com practicar el zen:
“M’agradaria donar-vos un petit consell a tots. Relaxeu-vos. Simplement relaxeu-vos. Porteu-vos bé els uns amb els altres. A la vostra vida, simplement sigueu amables amb els demés. Intenteu ajudar-los en lloc de fer-los mal. Tracteu d’acompanyar-los en lloc d’abandonar-los. Us deixo amb això i amb els meus millors desitjos”.
Sona senzill, no? Com ens van ensenyar al jardí d’infants, el ser amables, i quan és l’hora del descans, relaxar-nos una estona sobre els matalassets amb els nostres coixins. Llavors, perquè és tan difícil fer-ho ara?
Ens tractem moltes vegades amb impaciència, agressió, irritació i menyspreu. Quan és l’hora de meditar, sorgeixen un munt de distraccions, totes tant importants que no poden esperar ni uns minuts fins que fem meditació. Si practiques per aconseguir alguna cosa, la pau, l’alegria i la bona salut, per exemple, és molt difícil mantenir la pràctica.
En canvi, si pots asseure’t només per asseure’t, no per aconseguir res, simplement és el que s’ha de fer en aquest moment, llavors, la ment pot relaxar-se i comencem a recordar qui som de veritat, l’essència sense començament, sense fi, el que sempre és present en tot, però sense dependre de res.
De fet, quan contemplem el no res, preguntem-nos quès el no res?, una ment petita, agitada i frustrada, pot fer la migdiada, sabent que “no sap”, alleujant-se de la responsabilitat de controlar tot, solucionar tot, i preparar-se per tot. Hi ha alguna cosa més sostenint-los, però no és res. Ja, només relaxar-se un moment, obrint-se al no res, és en si, el seu propi regal. I des d’allí, ens sentim un amb nosaltres mateixos de nou, un amb el món, i podem sortir al món i obrir-nos a la perfecció en tota persona i en tot lloc.
Per practicar el zazèn, que significa “meditar assegut” (Za=asseure’s, Zen=meditació), necessita la plena atenció, la que és la nostra capacitat de ser present en l’experiència sorgint en aquest cos i aquesta ment en aquest moment precís. És l’intenció d’obrir-se al món com és, simplement així, sense criticar-lo ni aferrar-se a res, atenent al que es presenta, seguint el consell del nostre cor, el nostre si mateix vertader, l’essència, en la forma més amable possible, o sigui, amb compassió, la qual és la resposta més natural al sofriment que ens envolta.
Però, hi ha dos formes de compassió: la petita compassió i la gran compassió. Les dos son diferents de l’empatia, la que es sent per algú en relació a un mateix. Per exemple, si sents llàstima per algú, normalment és perquè l’altra persona està en una situació pitjor que tu. Estàs, potser, motivat a ajudar a tal persona, esperant que si algun dia necessites ajuda, algú et vagi a ajudar també. Aquesta forma d’empatia en referència a un mateix no és la compassió budista.
La compassió budista es sent des de la perspectiva del Dharma, veient als éssers sensibles mereixent llàstima perquè estan sofrint per la seva pròpia voluntat, i ni se’n adonen. Només es pot generar aquesta forma de compassió comprenent el Dharma, donant lloc a un vertader sentit de llàstima. S’entén que la gent fa mal a si mateix per ignorància, directa o indirecta. Un bodhisattva pot veure això i sentir llàstima per ells, sabent que aquests éssers no son conscients de les causes dels seus propis problemes, i per tant, no veuen la necessitat d’aconseguir la saviesa per resoldre’ls.
Un bodhisattva es dedica incondicionalment a l’alleujament a les causes del dolor i el sofriment en tots. Inclús els bodhisattva haurien de practicar la introspecció per veure la seva pròpia ignorància dins de si mateixos, les causes i les condicions, disminuint el seu propi sofriment el més mínim possible. Al veure el sofriment en altres, un bodhisattva pot reflexionar i veure les causes del sofriment en si mateix.
En canvi, la gran compassió es manifesta a un nivell espiritual molt avançat d’un bodhisattva, quan estigui a punt de convertir-se en un buda perfecte. Només budes i grans bodhisattvas com Avalokiteshvara, Samantabadra, Kshtigarbha, i Manjushri mostren aquesta espècie de gran compassió.
Ells no tenen cap idea de salvar a un ésser sensible; de fer, no hi ha un subjecte que salvi a ningú, ni ningú a salvar, ni hi ha éssers sensibles que existeixen per salvar. No obstant, la salvació del bodhisattva sorgeix espontània i naturalment salvant a tots. Això és degut al seu estat no-jo absolut, sense objecte ni subjecte. Encara que nosaltres com practicants ordinaris no puguem practicar encara així, hem de cultivar la intenció de practicar amb gran compassió com els budes.
Un altre requisit per la pràctica del Zen és el cultiu de la renuncia. No és que tinguem que deixar les nostres cases per viure en una cova. La renuncia significa deixar anar el vincle a l’adquisició, la cobdícia, l’odi, l’avarícia, i l’aversió. Ens alliberem del lligam per mitjà de la renúncia, entrenant-nos en com deixar-los anar. Al renunciar als lligams, ens alliberem completament.
L’actitud del no lligam en la teva pràctica et donarà llibertat i tranquil·litat. Això inclou l’experiència de coses bones. Si sorgeixen pensaments desviats causant-te obstacles i descontent, també son impermantents i no hi ha res per preocupar-se. Al entendre la impermanència mentre practiques el no vincle, és possible alliberar-te completament.
No és només a nivell intel·lectual. Hem de practicar aquestes actituds en acció, en el nostre dia a dia, sabent que tot és transitori i allunyant-nos del vincle i el concepte del jo independent. Així, la compassió sorgeix naturalment, i estiguem atents i conscients de com realitzar la nostra budeïtat en cada moment de la vida.
Us animo a practicar-lo i no oblidis subscriure't si no ho has fet encara perquè formis part d'aquesta gran família. Deixa'm saber en els comentaris que t'ha semblat aquest post o sobre quins altres temes vols que tracti.
No oblidis subscriure't si no ho has fet encara perquè formis part d'aquesta gran família. Deixa'm saber en els comentaris que t'ha semblat aquest post o sobre quins altres temes vols que tracti.
Namaskaram
0 comentarios